divendres, 29 de juny de 2007

ENTREVISTA A DOLORS RIBALTA:

TOTA UNA CARRERA ESPORTIVA AMB ELS COLORS DEL RCD. ESPANYOL




Avui i dins l’especial Final Copa de SM la Reina de dissabte, tinc l’honor de deixar-vos abans d’anar-me cap a la capital de l’Estat, una entrevista amb una noia que ha format part fins demà del RCD Espanyol i que pertanyent al club que l’ha vist triomfar en el difícil món del futbol femení, ha estat present en cinc finals de Copa amb els colors blanc i blaus. Dos al camp guanyant-les, la de la 2001-02 precisament davant el Llevant perduda, la temporada passada des del patiment de la banqueta i l’actual, que serà el seu comiat com a jugadora.


  • Primer de tot, dir-te que em sento molt orgullós de pogué tenir la sort de donar-te les gràcies per tota la teva trajectòria dins del RCD Espanyol femení.

    Moltes gràcies, per mi és un hornor rebre-les.


  • Per els que no estiguin molt ficats en el tema del futbol femení, ¿Explica una mica, en quin equip vas començar, quina edat tenies...?

    De petita sempre havia jugat a futbol amb els nens al carrer, a l’hora del pati... i a l’estiu jugàvem a tornejos d’estiu. Al meu poble no hi havia la possibilitat de jugar amb equips com passa aquí a Barcelona... Els pocs equips quedaven a Lleida que està a una hora de Mafet d’Agramunt.
    El meu pare era l’entrenador d’un equip de futbol sala que es deia Farnakes i allà vaig coincidir amb la Marissa Boncompte, una noia d’Agramunt que jugava a l’Espanyol i em va oferir la possibilitat d’anar a jugar un torneig d’estiu al Vendrell amb l’espanyol... vam jugar contra el Barça, vam guanyar i des de llavors (tenia 18 anys) sempre he estat en aquest club.


  • ¿Quin record tens de quan vas posar-te per primer cop la samarreta del RCD Espanyol?

    Recordo el primer partit que vaig jugar a Oviedo amb molt afecte... recordo que sempre havia volgut jugar a futbol i l’espanyol m’oferia aquesta possibilitat amb un grup de gent molt maca... Era fer realitat un somni infantil
    Recordo també que al següent desplaçament vaig marcar un gol de cap contra un equip punter i l’emoció d’aquell dia no l’he oblidat mai.



  • Parlem una mica de les dues Copes, dels records que tinguis...

    Els dos primers anys al club, guanyar dos copes és importantíssim...
    llavors ho vivia amb molta intensitat, ara amb el temps...veus que és molt difícil assolir èxits i encara valores més haver-ho aconseguit.
    Recordo com la final contra l’Oroquieta ens van televisar, com va ploure aquell dia, com la nit abans pensant que faria calor les mares van tallar les manigues de les camisetes (abans tot era molt familiar)...vet aquí.
    L’altre equip era el favorit però vam aconseguir la victòria... va ser un somni...superar totes les adversitats.
    La final contra el Malaga també va ser molt intensa i després recordo les celebracions, sortir als mitjans (llavors només es parlava de nosaltres quan guanyàvem o bé un cop que ens van proposar sortir despullades com les Matildas...)... Recordo el grup humà, com em van acollir, des de la Fina, els meus tiets, el Paco delegat, els pares i mares de les jugadores, les meves companyes...el club, els afeccionats i tos els que hi formen part. Han fet possible que sempre em sentis com a casa.

  • ¿Va haver-hi una gran remuntada a Sabadell, si no vaig errat, en una d’elles ?

    En una semifinal havíem de remuntar un resultat en contra i jugàvem fóra al camp del Sabadell que entrenava el nostre entrenador actual, vam lluitar molt, vaig marcar el gol de la victòria i recordo que va ser molt emocionant.
    La meva mare estava tan nerviosa que no va poder veure el partit i se’n va anar a donar voltes per la zona...

  • La tercera consecutiva es va escapar per poc; Lagunak en semifinals va impossibilitar guanyar-la...

    Aquest record juntament amb la lesió (trencament del creuat anterior del genoll esquerre) és els pitjors records que tinc.
    Erem superiors al Lagunak, a casa seva vam perdre però vam fallar moltes ocasions i la tornada vam jugar a Vilassar (crec que va ser un error) no vam poder remontar i vam perdre la possibilitat de jugar la final al Camp d’Esports, a Lleida...
    Hi havia autocars del meu poble que haurien vingut, la meva família...ho recordo amb la pell de gallina...m’hauria agradat tant jugar aquella final i guanyar la tercera copa a Lleida.

  • ¿Te n’en recordes de quants entrenadors has tingut en totes aquestes temporades, en el primer equip?

    El meu primer entrenador va ser el Ramon Català, li guardo molt afecte perquè va ser el primer que em va donar la possibilitat de jugar a futbol.
    Amb ell vam tenir de segon el Xavi Alvarez, que després seria el primer entrenador...amb el Manolo Marquez de segon i posteriorment amb el Miquel Oró.
    També he tingut a la Titi, amb la Ainhoa Sandua de segon entrenador i el Santi Fernàndez amb el Nacho i després amb el Jordi Bransuela.

  • Suposo, que el 10 de Setembre de 2001, seria un dia també molt important, quan per fi, el RCD Espanyol inaugurà la Ciutat Esportiva; ¿Que veu sentir després de jugar a altres indrets, com a L’Hospitalet a la Taxonera...?

    Va ser un gran dia... vam entrar a formar part del club i passàvem de jugar en terrenys de sorra (canviant de camp cada any...) a les 14 del migdia a jugar en un terreny de gespa artificial, a una bona hora, teníem els serveis mèdics...tothom ens tractava com un equip més... Ha estat un gran pas i un canvi qualitatiu molt important.

  • Precisament aquella temporada l’Espanyol va ser tercer i va arribar a la final de la Copa de la Reina tenint com a rival el Llevant, tot i que aquest any afortunadament no es juga a València. ¿Han canviat el diferencial de nivell de llavors entre Espanyol i Llevant?

    El Llevant tenia un gran equip... va ser el primer equip professional quan la resta no ho erem i per tant podia fitxar a les millors jugadores.
    El Llevant sempre ha estat un molt bon equip. Ara estem a un nivell semblant... Personalment penso que el Llevant fa un gran futbol i és un equip molt sòlid, després del nostre és l’equip que més potencial té.
    Vam perdre la final per poc, va ser el dia després del meu aniversari, com enguany...i com a regal per acabar la meva carrera esportiva m’agradaria poder assolir aquesta copa.
    Tinc una espina clavada i tenim la oportunitat per assolir-la


  • No et preguntaré els motius per els que ens deixes, ja ho has explicat bastant bé en altres mitjans, però si que et preguntaré i vull que em responguis amb el cor, ¿Amb tants anys defensant aquesta samarreta, has acabat sent una periquita més? ¿O el futbol femení es un tema com diuen moltes, i el masculí es altre història? Dient-lo més clarament: ¿Formes part en ànima i sentiment d’aquests lluitadors 26.000 socis més els milers de seguidors, que forgen en el seu dia a dia, en el seu patiment i per que no, en els moments dolços del triomf també, allò que ara s’anomena la Força d’un Sentiment?

    Em sento molt feliç d’haver jugat sempre a l’Espanyol i del tracte que he rebut... em sento com a casa i estimo l’Espanyol. Actualment sóc una periquita més... Nosaltres sí que som més que un club, som el millor club.

  • ¿Quin és el defensa central que més t’ha marcat com a ídol i que t’hagis volgut semblar a ell?

    Hi ha grans jugadors, Bekenbauer era un crack, Baressi, Maldini i a la lliga espanyola m’agradava molt el Pochetino i el Fernando Hierro.

  • ¿Quina és la davantera que més feina t’ha donat a l’hora de marcar-la, en un partit determinant o bé en general sempre que t’hagis enfrontat a ella?

    Marcar la Cuca (Llevant) era molt complicat, tenia una qualitat excepcional. Recordo un cop que fins i tot li vaig aplaudir un gol... va xutar des del mig camp, sense deixar botar la pilota i la va clavar per tota l’esquadra (espectacular).
    L’Auxi també ha estat una jugadora que sempre m’ha agradat marcar perquè és molt bona i m’obligava a esforçar-me per ser millor.

  • Ser central, i tenir que marcar a Raul Tamudo, deu ser un suplici... ¿Que en penses?

    I tant... és un jugador amb una gran tècnica i a més molt lluitador...amb capacitat de sacrifici i que estima el seu club... és un veritable CRACK.

  • Concentrades a l’hotel a Sevilla per disputar la tornada dels quarts de la Copa la passada temporada. Darrer partit de lliga 2005/06 Espanyol- Real Societat. L’Espanyol pràcticament a segona... Minut 91 i gol de Coro... ¿Que em pots dir d’aquella jugada que ha marcat el futur de l’Entitat i no sol del primer equip...?


    Quin patiment... va ser un crit d’èxtasi... Espero que mai més haguem de viure aquesta situació... ara vull cridar per assolir una copa del rei, una copa de la UEFA...i qui sap si fem les coses més potser algun dia podrem optar a la lliga.

  • ¿Com vas viure i que en penses de la final de Glasgow?

    L’espanyol va fer un GRAN partit, em sento orgullosa d’aquest equip.. va ser una llàstima... i ho sento amb el cor.

  • ¿Per quan una agrupació de veterans femenina, malgrat no sigui més que per deixar testimoni dels èxits assolits i no s’oblidin els aficionats dels noms de les diferents integrants en les diverses èpoques?

    És una bon proposta ... A l’espanyol sempre hi han hagut grans jugadores però també GRANS persones.

I el destí ha volgut que sigui una altre final de Copa el darrer partit; el que penjarà les botes definitivament, però passarà a formar part de la història del RCD. Espanyol, com una altre dels seus esportistes modèlics. Una icona que incrementarà la llista de noies que han passat gloriosament a la història moltes vegades (masses) oblidada del nostre club.

Però mentre estem aquí, mentre ocupem part del espai cibernètic, sempre hi haurà un espai, i un moment de Sentiment Perico per recordar a noies (sigui de l’època que sigui) com Maria Víctor i darrerament Maria Vasco, Pulido o Eizmendi en l’atletisme, com Cecilia del Risco, Silvie Hernández, Marta Galcerán, Marta Gens, al volei (3 lligues i 5 copes de la Reina) o en el cas que ens ocupa, el futbol femení, que han sabut defensar amb la glòria, l’èxit i la dignitat que es mereixen, nostres colors.

Gràcies Dolors, i afegeix-ho en aquestes línies la gratitud que el RCD Espanyol té que tenir a totes les noies que brillantment han passat per aquest equip.


Moltes gràcies, felicitats avançades per el teu aniversari, i molta sort per a totes. ¡A Madrid ens veurem ! Com a regal, et deixo l'alineació d'aquelles dues finals que vas jugar...


23-6-1996, Terrassa. RCD Espanyol 3 Oroquieta Villaverde 0


RCD Espanyol; : Joana (Carmen): Sonia, Montse, Dolors Ribalta, Esther Arribas, Raquel Cabezón, Isabel Castanera, Esther Torner, Lorena (Ana), Toni, (Sandra Sabaté), Susana.
Goles: Raquel Cabezón (2) y Esther T. Entrenador: Xavi Álvarez y Ramón Catalá.


8-6-1997, Arganda de Rey. RCD Espanyol 2 At.Malaga 1


RCD Espanyol: Carmen: Mercé (Sandra), Sonia, Dolors Ribalta , Montse, Nagor, Esther Torner (Silvia), Raquel Cabezón, Isabel, Esther Arribas, (Sonia), Toñi, (Anabel), Susana.





¡ A PER LA QUARTA. A EMPATAR AMB ELS NOIS !


fotos del darrer partit de Superlliga (3-2)



Dissabte 11:00 h. Campo García Mata de Madrid; el RCD Espanyol disputarà la sisena final de la Copa SM la Reina de futbol. Serà la segona vegada que s’enfrontaran blanc i blaves i blaugranes en una final. La primera va ser per el conjunt granota. Destacar per el conjunt valencià la baixa de la màxima golejadora l’ex del RCD Espanyol, Goretti Donaire així com la veterana meta Casamajor “Gullit” ja que ambdós pateixen lesions de llarg durada.
El col·legiat madrileny Enrique Ortíz Blanco serà l'encarregat de xiular el matx, ajudat per Rubén Piña García (quart àrbitre), i els auxiliars Ignacio Rubio Palomino i José Luis Marín Castro, tots del col·legi madrileny.

Dolors Ribalta viurà una altre final (serà la cinquena, tenint-ne com a membre de l’equip ja tres a la butxaca), així com Raquel Cabezón (dos títols guanyats i serà la quarta, ja que es va perdre la de la temporada passada, per els motius que tots sabeu). Per part llevantina son varies les jugadores que ha guanyat fins a cinc títols amb els colors del Llevant.

En aquella darrera final, l’Espanyol va caure a la final que es va disputar en un lloc “tant neutral” com era el Nou Estadi del Llevant a València. Dissabte farà cinc anys exactament d’aquella efemèrides. El resultat va ser d’un gol a zero marcat per la fins ara jugadora del Híspalis en les darreres temporades, Auxi Jiménez al minut 75.

Levante: Casamayor; Marina (Salva Zarza 56’), Maider, Tere Saurí, Rosa Castillo (Montse Soler 83’), Alicia, Auxi, (Sara Monforte 90’), Mar Prieto, Laura del Rio (Monje 73’) Laura Ots, Julia
Espanyol: Irina, Ruth, Susanna Sala, (Yoli 59’), Simon, Dolors, Ainara (Rigau 53’), Elin, Raquel, Gore (Clara 57’), Olga Moreno, Susanna Durà, (Sandra Teixidò 80’).

La passada temporada també es van veure les cares catalanes i valencianes, en l’enfrontament a doble partit de semifinals disputat a Catarroja i després a Vilafranca del Penedès la tornada, amb motiu de l’Aplec de Penyes del RCD Espanyol, partits que van acabar amb resultat inicial i només un gol de falta directa de Adriana Martín en la prorroga va decantar l’eliminatòria del cantó perico.

(Anada 21-5-2006)
Levante UD fem. RCD Espanyol fem. 0 - 0
Levante UDF- 0: Casamayor, Marina, Ruth, Maider, Susana, Pepa (Barbi, min. 64), Sandra, Sara, Rosa (Marta min 85), Laura, Grazzi.
RCD Espanyol- 0: Cristina, Ane, Laura Falces, Miriam, Marta Torrejón, Sara Quilez (Lara, min. 76), Noemí, Carol, Cubi, Adriana, Sara Serna (Clara, min. 90).

(Tornada 28-5-2006)
RCD Espanyol. Levante UDF. 0-0 (1 – 0)
R.C.D Espanyol -1: Cristina, Ane, Laura Falces, Miriam, Marta Torrejón, Sara Quilez (Clara min 55), Noemí, Carol, Marta Cubí, Adriana, Sara Serna.
Levante U.D.F -0: Casamayor, Marina, Maider, Ruth (Mariví min 90), Susana, Pepa (Daniela min 76), Sandra, Sara, Rosa (Arantxa min 99), Laura del Río, Grazzi (Barbi min 68).
Gols: 1-0 min 105 Adriana

Altres vegades s’havien enfrontat tots dos equips, en Copa de la Reina i Supercopa, però sempre amb resultat favorable al Llevant, temporades anteriors a la creació de la Superlliga i moment de màxima hegemonia del conjunt granota en el futbol femení nacional.




El rival, Levante UDF
El Llevant es va fundar com a equip femení en 1993 amb la denominació de Instituto Politécnico San Vicente Ferrer, de seguida va a passar a dir-se San Vicente de Valencia CFF. A partir d’agost de 1998 va passar a ser una secció de la UD Levante, tot i que no va fer servir el nom actual fins un any després.

En el seu historial, s’ha de fer referència a tres títols de Lliga Estatal absoluta, conquerits les temporades 1996-97 (San Vicente), 2000-01 i 2001-02 (la primera Superlliga femenina). És l’equip que més títols de Copa de la Reina ha assolit; fins a cinc cops han aixecat aquest trofeu: 1999-00,2000-01, 2001-02, 2003-04, 2004-05, gairebé consecutives, sols no va guanyar la del 2003 que se l’ha va endur el CE Sabadell, entrenat a les hores per l’actual tècnic espanyolista, Santy Fernández.


A més completen el palmarès granota, dues supercopes 1997 i 2000 i quatre títols de lliga regional (abans de la Superlliga, havia quatre grups a tota Espanya, i els campions es jugaven el títol estatal), 1996-97, 1997-98, 1999-00, 2000-01, gairebé consecutius també a excepció de la temporada 1998-99 que el campió de lliga del grup català –valencià va ser el RCD Espanyol.

Dos subcampionats d’Espanya (1997-98 i 2004-05). Dues participacions en la UEFA Women’s Cup, no passant de la primera fase de grups de vuitens de final. (9è i 11è lloc).



El conjunt grana organitzarà autocars gratuïts que sortiran a les cinc de la matinada per que aficionats puguin desplaçar-se a Madrid.

En el darrer enfrontament a Superlliga, a Nazaret va guanyar el Llevant, 1-0 gol de Goretti. A la tornada victòria perica 3-2 (els dos també de Goretti)

Del Llevant, cal destacar, la presència de jugadores internacionals com Maider, Ruth, Sandra Vilanova a la medul·lar, i Laura del Rio com davantera més perillosa sense oblidar a Maria Paz, a Barbi, o jugadores com a Sara, Crespo, Marina, Rosa...

¡ A PER LA QUARTA, I A EMPATAR AMB ELS NOIS !

dijous, 28 de juny de 2007

ACORD AMB EL SPARTAK CLEMENTE SERÀ JUGADOR DEL RCD ESPANYOL



CLEMENTE RODRÍGUEZ, CEDIT PER UNA TEMPORADA AMB OPCIÓ DE COMPRA.


VIATJA A RECOLZAR EL FEMENÍ DEL RCD ESPANYOL A MADRID

Tots els aficionats que desitgin viatjar a Madrid per recolzar al Femení a la Final de la Copa de la Reina poden fer-ho amb un servei d'autocar que sortirà des de la Ciutat Esportiva a la 1 de la matinada de dissabte i tornarà després del partit. El preu és de 50 euros per persona i els interessats han de reservar la plaça trucant al 93.292.77.00 (avui i demà fins a les 15 hores) i al 93.462.21.98 (tarda fins a les 20 hores). rcd espanyol.com


El partit serà retransmès en directe per Radio Marca (89.1 FM) amb la narració de Pep Sales i Toni Castro i a las 18h, el C-33 ho donarà en diferit amb la narració de Jordi Sunyer i els comentaris de la jugadora Natalia Arroyo.

DANI: DEU ANYS AL CAPDAVANT DEL RCD ESPANYOL


DEU ANYS DE DANI COM A PRESIDENT

Ahir 27 de juny es van complir deu anys des de que va arribar Dani a la presidència del RCD Espanyol.

Daniel Sánchez Lliure, (21-12-1950) nascut a Vilassar de Mar, i més conegut com a Dani (nom de l’empresa), va entrar de la mà del president Francesc Perelló Picci (a.c.s), com a conseller. Els primers records que d’ell tinc i en venen a l’hora d’escriure aquestes línies no son pas massa bons; amb el senyor Joan Lacueva (gerent del Club, i personatge molt vinculat al club rival), va tenir que portar a terme la desaparició d’una de les seccions més glorioses del RCD Espanyol, com era la secció de Voleibol Femení (3 lligues, i 5 copes de la Reina), com a màxim responsable de la secció en substitució de Ramón Condal, altre gran perico però que crec poques vegades per no dir-ne cap es va passar per el pavelló on jugava el volei.

Dit això i després del descens a segona (amb Perelló, no amb Juli Pardo que va deixar l’equip a dos punts de la Uefa, que a vegades pequem tots de falta de memòria...) i el posterior ascens sent membre capdavanter de la comissió esportiva, va intercalar llocs de màxima responsabilitat a les àrees econòmica i esportiva.

Dins del mèrit de Dani, es troba el patrocinar al Club, posant el nom de “Conserves Dani” a la samarreta, (primer va ser el senyor Lavastida amb “Araña” i el benèfic “Drogues no”), i recolzar el futbol base i femení, així com a mitjans de comunicació pericos que anirien sorgint mica a mica amb el pas del temps, i que ell contribuirà decisivament amb el seu suport econòmic.

Tots sabem el moment en que va accedir a la presidència i les circumstàncies que van rodejar a aquell moment. Un club abocat a quedar-se sense patrimoni, per una gestió econòmica i esportiva horrible de masses directius primer i consellers després, i massa interès per part de bastants, de cedir a les pretensions municipals d’ocupar allò que després en van dir, Lluís Companys.

Dels mandats del President Dani, s’hauria de diferenciar dues èpoques ben diferents, i amb tots els matisos de qui ha fet del lema “el que avui es blanc demà pot ser negre” el seu “leitmotiv” de la seva presidència. La primera, fruït dels pactes que van sorgir després de la vergonyosa venda de Sarrià, en la que per més inri, li va tocar a ell presenciar l’execució de la víctima (Sarrià) com a màxim dirigent.

Al final, les diferències de tot tipus entre el “senyor dels taüts” i ell, va precipitar (abandonant fugint el vaixell el primer) la sortida del grup del principal accionista. Llavors hi ha estat una mena de “guerra larvada” entre ambdós persones i models diferents de portar una societat.

La presidència de Dani ha estat marcada per un munt d’entrenadors, de fitxatges improductius la majoria, en la major part de la mateixa. Però esportivament quedarà per la història la Copa del Rei assolida en l’any del Centenari, després de 60 anys sense guanyar cap títol. La consecució del quart títol de copa la temporada passada i el subcampionat de la Copa de la UEFA s’afegeixen al palmarès brillant d’aquests darrers anys sense oblidar que en el fil de la navalla, l’Espanyol s’ha jugat el seu futur econòmic i esportiu en el darrer instants en dues lligues, primer davant el Murcia a falta de 17 minuts, i davant la Real Sociedad a la ruleta russa en el darrer sospir, sense oblidar altres temporades de mal record però sense arribar a tant tràgiques resolucions.

I lligat a aquests deu anys un nom per la llegenda del futbol: Raul Tamudo Montero, màxim golejador ja, de tota la història del RCD Espanyol, i que ha anat en paral·lel a la trajectòria del president.

Deu anys donen per molt en futbol. Per un munt també de secretaris tècnics, directors generals, fins que a la fi, sembla haver trobat les persones idònies...Sembla, per que al món del futbol ja sabeu el que ens diu ell mateix...”El que avui es blanc...”

La segona època en la que lliure dels lligams que el "senyor dels fèretres" tenia per el seu propi pes accionarial (va decidir votar en blanc en les juntes), i lluny del Consell, (primer amb gent de la seva corda, i després lliure totalment) va ser torpedinat per l’aparició d’un grup opositor (3.0) que tot i no estar vinculat al senyor Lara, si que es basava en el seu poder accionarial per intentar desbancar a Dani.

Llavors es va viure tot l’enrenou del famós “pacte del Windsor” amb les seves “víctimes” en forma de vedats i la imposició de persones alienes al cercle de Dani i quedant curiosament fora el grup 3.0 que era qui havia desencadenat la tempesta, a resulta de la pèssima gestió esportiva i econòmica en aquelles temporades, que va acabar impulsant un canvi (l’enèsim) amb la designació del senyor Morlanes com a Conseller Delegat, que impulsaria la adjudicació per part d’un grup d’institucions bancàries d’un crèdit sindicat que vindria a pal·liar provisionalment la delicada situació econòmica que patia en el dia a dia l’entitat espanyolista, mentre es procedia a la llarga espera de l’acabament de les obres del nou estadi amb els grans ingressos previst per 2008/09.

Moment determinant va ser l’ampliació de capital en la que l’augment de les participacions de la família Dani, com a contrapès a “Inversiones Hemisferio”, i l’aparició (com a tercer i quart accionista) de personatges com Antonio Martín i Sebastian Javier, fidels aliats del president en l’assemblea en la que Lara va passar a l’acció donant suport al ex vicepresident Biern impulsat des del Windsord i postulat com a tercera via entre el consell i l’oposició.

La derrota a mans del poble sobirà que encara té el poder de decisió davant els dos blocs majoritaris i enfrontats en que està dividit l’accionariat perico, va donar l’impuls definitiu a un Dani, que ara sí, tenia ja les mans lliures per acabar el seu projecte; la construcció d’un estadi nou, màxim objectiu de la seva gestió i que a bon segur l’acabarà convertint en el millor president del RCD Espanyol de tota la història, malgrat tots els daltabaixos viscuts, les crisis internes, canvis de rumb en política esportiva, i patiments dels que preferirem oblidar per recordar-nos només d’allò que queda per la posteritat: Dues copes d’Espanya, un sotscampionat europeu, lligues i copes del juvenil, títols del femení, del futbol base, el gran acte inaugural del Centenari, i sobre tot la recuperació del patrimoni en forma d’una Ciutat Esportiva (amb molts problemes durant i després de la seva construcció, però això es altre història) i un estadi que a bon segur serà el començament del gran Espanyol del futur; futur que s’ha avançat ja, amb aquests èxits esportius conquerits darrerament.

En el “debe”momentani del balanç, encara l’entitat no ha assolit els 30.000 socis, continua el tema del maltractament en mitjans públics de comunicació amb un Consell que calla per el motiu dels ingressos que rep de TV3, o la incapacitat manifestament demostrada d’acabar amb els violents a l’Olímpic i amb aquells que fan de l’extremisme polític anti democràtic la seva senyera en un club de futbol on només tindria que tenir lloc tot allò que simbolitzi i representi a nostre club.

I deixant el tema de la seva gestió presidencial que és el important i per el que se’l té que valorar per els socis accionistes, i en el futur per la història perica, no voldria tampoc dir i acabar aquest repàs a aquests deu anys sense incidir quelcom en l’altre aspecte ineludiblement lligat a la seva trajectòria com a president que es la seva faceta humana, que forma part del molt recolzament popular que l’ha convertit en un icona per a molts, i fins a un demèrit per altres (populisme i rés més); dir que les vegades que he tingut l’ocasió de veure’l, saludar-lo i parlar amb ell (tot i que no estic ni en el grup dels primers ni dels segons que acabo d’esmentar), tinc que dir que es tracta d’un home senzill sorgit des d’avall, i de fàcil accés per qualsevol que vulgui xerrar amb ell.

Per desgràcia en el càrrec, la idiosincràsia particular del futbol, els mals companys de viatge en aquests deu anys, i les vicissituds viscudes, han fet que moltes vegades les seves paraules no hagin tingut ni la seguretat ni la credibilitat d’una persona seriosa, (entre altres, ha manifestat tantes vegades que marxava...), però qui el coneix de veritat sap que es tracta d’una persona amb idees clares, (la seva empresa, és exemple d’això) i molt més intel·ligent que el que la seva gramàtica fa pensar (“dialecte del Maresme”, en tò irònic van ser les meves paraules, el darrer cop que vaig parlar amb ell quan ens vàrem acomiadar a Premià de Dalt al Memorial -17-6-2007- quan em va dir una paraula que ja ni tan sols puc recordar i naturalment desconeixia jo el significat...).

Quan semblava tocat i enfonsat, en els pitjors moments del seu mandat ha sabut o ha tingut la sort (de tot una mica) de sortir-ne i ha deixat en evidència als que el menyspreaven o pensaven que seria tan fàcil allunyar-lo de la presidència com posar-lo allà. Dani, ara se sent feliç i això ho vaig pogué comprovar en pròpia persona en la darrera ocasió, inclòs en un acte que era més propi de la tristor que de la felicitat, i ho és per que sap i és conscient que igual que Raul Tamudo, entra (sense haver-se marxat encara) en el llibre de la Història Perica (i en majúscules) i escrit amb lletres d’or, amb els seus èxits i la seva part menys positiva però amb un balanç a la vista de tothom força positiu. Quan acabi el Nou Estadi, el seu projecte haurà acabat i si l’equip arriba al mateix dignament haurà estat no de notable alt, si no d’excel·lent (la matricula d’honor ja se l’ha posaran els seus “idolatradors”).

I potser inclòs deixi successor, (esperem que si és així, el darrer acte per l’Espanyol sigui encertat). La seva marxa serà molt agraïda per la seva família, per una oposició escindida, i per els seus detractors que també n’hi ha i bastants. Quan s’inauguri Cornellà – Prat, segons ha declarat sempre, deixarà la presidència... ¿O potser, no...?

dimecres, 27 de juny de 2007

PERELLÓ AHIR EN RADIO DESPÍ "LLOBREGAT EN BLANC I BLAU"

Aquesta imatge era de febrer. Si aneu a Cornellà-Prat, veureu la diferència.



JOSEP LLUIS PERELLÓ assegura que tot va segons el previst en el tema de les obres del nou estadi.


Ahir en “Llobregat en Blanc i Blau” en el fenomenal programa dirigit i presentat per Rafa Aragón i en el que cada dimarts a les deu en Radio Despí ens informa, entreté amb la tertúlia i dona una visió espanyolista 100% de la actualitat (ja que entre l’equip habitual hi ha presidents de penyes del RCD Espanyol), va participar-hi via telefònica el conseller i responsable de l’àrea patrimonial del Club, el senyor Josep Lluís Perelló.

Ens va donar una extensa informació de tal com van les obres, i va contestar a tantes preguntes com el temps va permetre, (1 hora en horari estiuenc en comptes de les dues habituals). Lamentablement van quedar algunes preguntes, per fer, però no s’ha acaba el món ahir ni molt menys, i ja hi haurà altre ocasió.


Perelló va dir que a partir del setembre ja es veurà l’esquelet del que serà el futur estadi del RCD Espanyol. De fet (jo hi vaig anar el diumenge) ja es veu com s’està aixecant un edifici (vestidors) en la part més propera a l’Avinguda del Baix Llobregat.


Ens va dir això si, que tot el mes d’Agost treballaran a marxes forçades per recuperar tot el retràs que porta l’obra a conseqüència dels problemes i molts que han existit i que a aquestes alçades ja sabreu.

Problemes que han portat a tenir que fer una gran inversió (tant de temps com de diners) per evitar els problemes amb l’aigua, (col·lector d’aigües), inclòs es van trobar que hi havia un abocador...

Fent-me ressò de persones que al llarg de les darreres setmanes a la Ciutat Esportiva m’han insistit en que traslladés la inquietud per el tema dels transports, vaig fer-li saber al vicepresident perico la situació. (Estic fent un estudi de totes les situacions als diversos extrems i zones de l’àrea metropolitana, sobre els temps i mitjans més propers al nou estadi).

Així com el tema de la prolongació de la línia 1 de metro, o d’un servei de bus des de Cornellà Centre (Renfe, Tranvia, TMB) fins l’estadi, ja que hi ha certa pujada i altres històries per qui ve amb tren de les poblacions veïnes de Barcelona (Vallès, Barcelonès, i Maresme).

Naturalment, això mica a mica s’anirà veient. També Perelló va dir que la primera temporada allà serà dificultosa per els espanyolistes, ja que les obres del centre comercial encara no han començat i per tant porten un decalatge respecte a les del Estadi.

Va tornar (igual que els altres membres del Club) a instar a que tots aquells que vulguin tenir seients assegurats en el nou estadi, es faci soci aquesta temporada. Precisament gràcies als mitjans de comunicació pericos i entre ells Llobregat en Blanc i Blau el primer en plantejar el tema, van insistir que el camp estigués cobert. El conseller del RCD Espanyol va manifestar que la cabuda seria de 40.400 amb la possibilitat d’augmentar-lo fins a dos mil més i que només les cantonades estarien descobertes per temes de ventilació, però que serien unes dos mil localitats.

Es va tractar sobre la no possible curvatura de les grades respecte a les línies, para facilitar la visió del públic a les cantonades (la FIFA obliga una distància mínima), el tema de megafonia, ubicació de les penyes (a pregunta de Xavi Edo), o l'aspiració als 30.000 "famosos" socis a pregunta de Pasqual Olmedo, i el tema del museu del RCD Espanyol a pregunta de Pedro Aragón. Xavi Navarro va preguntar sobre el tema de la futura ubicació de la "Curva Jove", i el tema per el que les televisions sempre mostren el grup que hi ha a l’altre extrem de l’Olímpic, Lluis Rodilla va preguntar sobre els preus dels abonaments, i altres qüestions que millor ho escolteu per vosaltres mateixos tots els que tingueu una estoneta.




Si voleu sentir el programa:

www.radiodespi.com Obrir la finestra de Llobregat en Blanc i Blau, dins la llista de programes que hi ha a la dreta, i quan es obri Windows Media, altaveus, i tancar finestra de Radio Despí, ja que si no sentiríeu la radio Despí en directe, i no el programa d’ahir.


Per cert, dimarts proper no us perdeu l’entrevista amb Antonio Martín. Serà més que interesant.


COMENCEN ELS TREBALLS A LA CIUTAT ESPORTIVA.

foto cedida per el senyor Josep García Florensa al que agraïm el seu interés en favor del RCD Espanyol.
Comencen els treballs a la Ciutat Esportiva

En el camp de gespa natural com cada any es treballarà per re- sembrar la gespa mentre que els camps de gespa artificial seran els que canviaran notablement el seu aspecte per la propera temporada, ja que s’hi posarà la gespa sintètica de darrera generació.

De moment això encara trigarà uns dies, mentre continuï entrenant l’equip femení cara a la disputa de la final de la Copa de la Reina, que tal com vaig dir ahir al programa “Llobregat en Blanc i Blau” de Sant Joan Despí, i que tindrem ocasió més endavant de parlar-ne per les declaracions del senyor Josep Lluís Perelló en el mateix, el Llevant ha sol·licitat el canvi de data de la final (dissabte tarda, per que el diumenge al matí es dubtosament acceptable per la RFEF ja que els contractes acaben el dia 30 de juny.


dimarts, 26 de juny de 2007

COMENTARI

Reprodueixo la carta que va tenir a bé publicar-me el periòdic perico Blanc i Blau en la seva edició del dissabte dia 23 del present, en la secció Fòrum Bib.
És una carta escrita el dia 18 de Juny després del final de la lliga 2006/07. Per cortesia i agraïment al diari Bib, no l’ha he publicat fins ara.
TRETZE DIES DE VERGONYA.

Ara que tot afortunadament ha passat i amb més calma i amb la tranquil·litat i serenor que es respira a aquesta Barcelona òrfena de títols, voldria donar la meva modesta opinió de moltes coses vistes i sentides aquests tretze dies de vergonya tal com he titulat aquest escrit. No sé si començar per el principi o per el final, tan és...

Cronològicament ho farem; i per tant començarem per aquesta devaluada e insultant per la nostra terra, “Catalunya Cup” en la que per molt que digui o desdigui el Senyor Roche, ja tenia adjudicat el campió abans inclòs de la disputa de les semifinals, i on els dos equips fundats per catalans, Gimnàstic i Espanyol van patir dos robatoris a cop de xiulet de Liarte i Estrada (ja els hi pot donar una condecoració, senyor Laporta, som-hi que ja triga massa).

Va ser un anticipi del robatori “dels més grans” (Rodríguez Santiago) dies després del mini-derbi... El “A por ellos” del MD, no deixava lloc per els dubtes. Seriem el sparring d’un equip necessitat (més del que ens podíem pensar) de títols. Vergonyosa e indecents a ulls de qualsevol analitzador objectiu de la realitat esportiva d’aquest país de pensament únic, el tractament “intoxicatiu” dels mitjans catalans, (perdó culés), amb el tema del trampós gol amb la mà de Messi; Bakary (en el derbi infantil del Campionat de Catalunya a Canovelles que l’Espanyol va guanyar) ja ho va intentar hores abans, i més descaradament encara, però amb frustrats resultats, (no va entrar la pilota, i va ser amonestat). Es veu que la pedrera blaugrana té bons mestres en “l’art” de l’ aprenentatge a lladregot.

Indecent, impresentable i vergonya aliena el que vaig sentir veient les actituds a la llotja del Camp Nou, en aquelles imatges de TV., que quedaran per la posteritat, del senyor Laporta (intentaré ser educat), acompanyat per les més altes jerarquies polítiques del nostre país Catalunya (nació, comunitat, regió, això a gust del lector). Masses consellers del RCD Espanyol hi havia allà... i un d’ells Pere Botet, va “gaudir” del bé que es passa en aquell lloc amb aquests individus. Tamudo va ser involuntari (¿o no?...), protagonista d’una lliga en la que dos presidents impresentables lluitaven per ella, exhibint les pitjors misèries de la condició humana.

Deplorable l’actitud (“pataleta” de nen petits) de molts impresentables comentaristes i periodistes al endemà de la tragèdia a Ca’n Barça. Va fer molt mal, Tamudinho... Molt mal... i no estaven preparats... Vàrem poder sentir com funcionaris públics a sou del pressupost oficial feien autèntics mítings fruïts de la impotència i del odi i lluny de la seva condició de suposats professionals i alguns torno a dir, a sou del pressupost públic. ¿Era per l’aspecte esportiu, Manel Fuentes i cía? En tal cas, patètic el teu forofisme i mal saber perdre...¿Era per connotacions polítiques, que dones o treus certificats de catalanitat? Home, tu tampoc tens el cognom molt català per fer-ho... (jo de tu almenys, no ho faria)

Per rematar la intolerància, fets com els atacs de “kale borroka” que van patir gent de l’Espanyol, com la Penya de Sant Cugat o la casa del nostre president a Vilassar... (tampoc m’oblido dels impresentables que també patim al nostre club i de la agressió per part d’un seguidor no soci de l’Espanyol a un camera de TV3 a Sabadell també igualment condemnable i no justificat malgrat l’actitud impresentable dels locutors de l’ens televisiu català en aquell partit i d’aquell ex àrbitre de pacotilla dit Sergi Albert, que amb les mentides que compta ja inclòs ni del nom es pot refiar un..., si el del “ fora de joc per el nas”).

I per acabar el vergonyós espectacle, ahir darrera parada; Em va causar una molt trista impressió veure el molt honorable President del Parlament de Catalunya, senyor Benach (torno a ser educat), amb els auriculars escoltant el partit del Madrid xiuxiuejant-li a Laporta les novetats... Que baix caiem, ¿oi, senyor Benach? Una persona tal “distingida” com vostè, que va venir a Sadrià un dissabte de nit amb dos guardaespatlles per que en un partit femení de cadets davant vint persones o trenta de públic (bé de personal futbolístic, de públic érem quatre o cinc, ja no me’n recordo amb total exactitud), posat a les ordres d’un element gendre i cunyat de feixistes...

Darrerament dir que em semblen igual de impresentables molta gent del Real Madrid, començant per el seu president que ja celebrava el títol (me n’alegro que ho hagi passat tan malament davant el Mallorca), amb una falta total de respecte a la resta d’equips (Zaragoza, Mallorca) posant-se a l’alçada de “Jan”, que ja es força difícil. Per cert, TV3, va fer un gran esforç en el gol a gol d’ahir, per trobar una petita bandera del RCD Espanyol en la Cibeles... ¡Gran treball i bona tasca, entre tants milers i milers de madridistes! Espero informin també detalladament dels incidents que va haver-hi al Nou Estadi de Tarragona amb la diferència del que és una anècdota legítima i sense més importància, del que son fets violents i totalment indesitjables en un camp de futbol. Per cert, ¿no havien deixat d’existir els Boixos Nois?

No vull acabar aquest llarg comentari, sense dir ben alt que m’ha alegro que el FC Barcelona no hagi sigut més campió que d’una Supercopa amb alineació indeguda permesa i d’una devaluada Copa Catalunya amb robatoris descarats ja en la semifinal i posteriorment en la final. Em nego a ser políticament correcte. No és cap delicte, com tampoc ho era que Tamudo marqués els dos gols al Camp Nou. És un esport i sempre hi hagut una rivalitat entre ambdós clubs. I per tant no és cap delicte torno a dir no ser culé mal pesi a senyors com Portabella (es pot ajuntar amb el japonès) o Benach, a Fuentes, i Basté per citar-ne uns quants... I repeteixo .. No me n’alegro que la hagi guanyat el Madrid, preferia qualsevol altre club, però si que gaudeixo de veure com aquells que durant gairebé 107 anys no han perseguit altre cosa que la desaparició del RCD Espanyol, es queden amb un pam de nassos .
I no passa rés, Catalunya seguirà sent gran per que un club que actua com un vulgar lladregot i totalment anti esportiu no hagi guanyat. ¡ Fins aquí podríem arribar, que un territori, una nació, una comunitat, un col·lectiu, una societat depengués d’un resultat esportiu de un grup d’estrangers mercenaris !

dilluns, 25 de juny de 2007

L'ESCENARI DE LA FINAL:
CAMP GARCÍA DE LA MATA.

El Camp de García de la Mata, escenari que la RFEF ha designat com a seu de la final de la Copa de SM la Reina, a la que han accedit el RCD Espanyol per segon any consecutiu, i el Llevant, (l’actual Rey de Copes en el futbol femení), es troba en el carrer Ramírez de Arellano, Parque San Juan Bautista.

Allà s’estan celebrant-hi el “Mundialito de la Inmigración” i també s’hi disputen finals de torneigs de futbol base de la Comunitat de Madrid.

Es troba junt a la M-30, a prop de la cruïlla entre aquesta via de comunicació important de la capital d’Espanya i la “Avenida Amèrica”. Per anar-hi per metro, l’estació més propera és la de Arturo Soria, línia quatre del metro de Madrid.

Per qui hi vulgui anar amb Renfe, dir que si es baixa a Chanmartin (Tren Estrella), s’haurà d’agafar línia 10 (la del Bernabeu) direcció Alucho i baixar a Plaça Castilla (una parada). Transbordament a línia 9 (direcció Arganda de Rey) i baixar a la sisena parada (Avenida América). Transbordament a línia 4 (direcció Pinar de Chamartín) i baixar a la parada cinquena (Arturo Soria, cruïlla dels carrers Arturo Soria i José Silva). Caminar una estona. També es pot baixar a l'estació de La Paz, (poc es porta amb Arturo Soria)


Per qui vagi en tren ALVIA o ALTARIA (Estació d’Atocha), la comunicació seria agafar línia 1 (direcció Plaça Castilla) i baixar a Plaça Puerta de Sol (Sol), transbordament a línia 2 (direcció Ventas) i baixar a Goya, la cinquena parada. Transbordament línia 4 (direcció Pinar de Chamartín) baixar a Arturo Soria.

Anant en avió, agafar metro en Aeropuerto línia 8 (direcció Mar de Cristal) i baixar en aquesta darrera parada (només dos estacions) i fer transbordament amb línia 4 però en sentit contrari als anteriors exemples. (Direcció Argüelles) i baixar a Arturo Soria.

http://www-1.munimadrid.es/GuiaUrbanav2/default.htm


Si finalment el Club, la Federació de Penyes o qualsevol Penya munta un autocar, ja informarem oportunament de les condicions i horaris.

diumenge, 24 de juny de 2007

3:1 ¡¡¡ SI, SI, SI...ANEM A MADRID !!!

Adriana amb dos gols, ha obert les portes de la final.



¡¡¡¡ FINALISTES DE LA COPA DE LA REINA !!!!

El RCD Espanyol s’ha classificat per jugar la sisena final de la Copa de la Reina de la seva història, al derrotar al Rayo Vallecano per 3-1 en una grandiosa segona part.

Les noies de Santi Fernández han tornat a fer història, i disputaran el dissabte proper la gran final davant el guanyador del partit que avui disputaran Llevant i Sevilla a Nazaret.
L’escenari serà el camp de Garcia de la Mata. Ja confirmarem horaris i demés històries.

L’Espanyol sorprèn al Rayo només començar
En efecte, encara no s’ha havien complert vint segons de joc, quan el conjunt català s’ha avançat en el marcador gràcies a una jugada en la que Adriana ha cedit al centre a Sara qui li ha tornat la pilota, amb un Rayo encara no ben posicionat sobre la gespa, i la golejadora perica, amb una bona definició col•loca a l’Espanyol per davant en el partit; recordem que l’eliminatòria amb l’empat a zero, les catalanes ja passaven gràcies a l’empat a dos gols del partit d’anada.

Reacciona el Rayo
Però el Rayo no ha trigat gaire en reaccionar, i als vuit minuts, Sonia Bermúdez ha aprofitat una errada defensiva per establir les taules en el marcador. Gerro d’aigua freda per les espanyolistes, i eliminatòria que es complica ja que les madrilenyes es trobaven en aquells moments a un sol gol de la classificació.

Domini madrileny, però les millors ocasions, blanc i blaves
Un llançament de Sara surt fora a poc del pal esquer. Carol disposa en el 21 d’una gran ocasió al rematar de cap i obligar a Alícia a lluir-se enviant la pilota a còrner. Marta Torrejón no ha pogut rematar de cap una centrada molt tancada de Noemí, al segon pal.

L’ocasió més clara del RCD Espanyol ha arribat passada la mitja hora de joc. Noemí Rubio (està en un moment de forma i de joc impressionant) ha fet un llançament des de fora de l’àrea i s’ha estavellat l’esfèrica en el travesser de la porteria d’Alícia, i el refús, l’ha recollit Sara rematant malament fora en el segon pal.

Laura Falces ho ha intentat però el seu llunyà xut ha estat ben blocat per una Alícia ben col•locada. Carol en una discutida acció dins l’àrea s’ha guanyat una targeta groga en la que el col•legiat Bauló no ha volgut saber rés.





Cristina en dos temps, ha evitat que el Rayo s'avancès 1-2 , en el m. 44



Cristina, evita el gol del Rayo, en el pitjor moment
En les acaballes del primer temps, en un altre jugada en la que el Rayo ha desbordat i superat a la defensa perica (no n’hi ha hagut gaires en comparació amb els dos darrers enfrontaments amb les rayistes, però sempre amb molt de perill), i Natalia de Pablos (sempre un perill per les defenses aquesta noia) no ha pogut superar a Cristina que en dos temps ha pogut refusar la pilota salvant l’Espanyol de l’1-2.

Però d’un hipotètic 1-2 s’hagués pogut passar a un resultat positiu per l’Espanyol, ja que en el contracop de l’anterior jugada esmentada la pilota arriba a Adriana que en jugada individual, la protagonista del partit d’avui, ha cedit en darrera instància al segon pal en comptes de xutar (ho tenia difícil) però la passada complicada i excessivament imprecisa no ha pogut estar aprofitada per Sara en el segon pal.


Lara Rabal, titular en aquest final de temporada.



El Rayo dominava, l’Espanyol ho passava malament
L’Espanyol no trobava la manera de imposar el seu joc, davant un conjunt molt lluitador, ràpid en les contres i amb molt bona tècnica. Aquest Rayo si que és el que abans de començar la temporada sortia com a candidat al títol en totes les travesses i no el que va fer una primera volta molt discreta. Santy havia alineat davant la baixa una setmana més de Anne, a Falces en el lateral dret en comptes de la jove Rocío que havia actuat en aquesta posició les darreres setmanes. A més havia optat per variar el sistema tàctic jugant amb un 4-4-2 en comptes del famós 4-3-3 amb el trident màgic Adriana-Cubí-Sara, sacrificant la centre davantera per donar més consistència al mig del camp amb Lara, Carol, i en tasques de creació a Raquel i a Noemí. En aquest primer temps, tot i que l’eliminatòria continuava en el costat perico, la incertesa i el no acabar de fer-se amb el centre del camp eren les notes predominants.

Un segon temps, altre cop, esplèndid
Tot i que Mari Paz Azagra ha donat el primer ensurt, ha estat Adriana, aprofitant una passada en profunditat de Lara, i amb una perfecta definició altre vegada, de xut creuat supera a la portera Alícia Gómez. L’eliminatòria es tenyia de color blanc i blau.

Però el Rayo Vallecano no estava per la labor de facilitar les coses i ho continuava intentant, ja que llavors necessitava un gol per forçar la pròrroga. Després d’una erràtica sortida de Cristina, Chola treu sota pals la pilota evitant l’empat en el que va ser la jugada més perillosa del conjunt de Vallecas en tot el segon temps.

La sentència
Després d’un xut per sobre del travesser de Noemí, arriba la jugada decisiva que sentenciava l’eliminatòria i classificava ja virtualment al conjunt català per la final; Sara en jugada individual es marxa i davant la sortida desesperada d’Alícia, aquesta l’ha fa caure dins l’àrea i l’àrbitre aquest cop no ho dubta assenyalant el màxim càstig. Noemí Rubio és l’encarregada de transformar el penal, i ho fa amb la seva serenitat i classe habitual, posant el 3-1 que ja seria definitiu, ja que situava al Rayo a dos gols de la classificació, objectiu aquest que amb el pas dels minuts semblava ja utòpic, més encara tenint en compte que amb la moral pujada, les espanyolistes defensaven cada cop amb molta més consistència, i el mig del camp tocava amb molta més seguretat.

Moments de domini del Rayo infructuosos
El conjunt de Vallecas ha dominat i durant una estona ha posat cercle a la porteria de Cristina però sense gaudir de clares ocasions de gol. En canvi, Noemí ha posat a prova un cop més a Alícia en el llançament magistral d’una falta que la portera visitant envia a còrner amb moltes dificultats.
Raquel estavella sobre la tanca un lliure indirecte que l’àrbitre ha xiulat dins l’àrea rayista a vuit metres de la línia de gol. Sara tampoc aprofita una bona jugada i remata per sobre el travesser.
Dubtós fora de joc el que s’assenyala sobre Adriana quan aquesta es marxava sola ja cap a porta. I després d’una nova ocasió de Sara que no ha pogut rematar, Santi es decideix a introduir el primer i únic canvi, donant entrada a Marta Cubí, que ha estat a punt de marcar en una gran jugada de Chola per l’esquerra però no ha pogut arribar a connectar el cap amb l’esfèrica per molt poc.

Final de l’encontre, i per fi aquesta temporada s’ha pogut guanyar al Rayo Vallecano. I aquesta vegada, sense dependre de ningú ni cap història rara de comitès ni altres assumptes, l’Espanyol ha resolt i ha assolit la segona final consecutiva de la Copa de la Reina. L’anterior precedent va portar dues copes a les vitrines; eren les temporades 1995-96 i 96-97. ¡Felicitats RCD Espanyol!

Fitxa Tècnica
RCD Espanyol: Cristina, Laura Falces, Miriam, Marta Torrejón, Chola, Lara, Carol, Noemí, Raquel Cabezón, Adriana i Sara (Marta Cubí, m. 84’)

Rayo Vallecano: Alicia, Pili, Chabe, Marieta, Monica, Melisa, Anita (Marina, 46’), Maria Paz, Keka, Sonia i Natalia.


Àrbitre: David Tomás Bauló. Col•legi Català; Discutit. Acompanyat de Joaquín García Hernández i de Victoria Petrova Borislavova com a jutges auxiliars. Va mostrar targes a Carol (35’) i Noemí (60’) i per part visitant a Sonia (66’)

Gols: 1-0 Adriana als vint segons, 1-1 Soni, m. 8, 2-1 Adriana (53’), 3-1 Noemí (59’)

Incidències: Camp 3er de la Ciutat Esportiva de Sant Adrià. Mig miler d’espectadors. Partit corresponent a la tornada de les semifinals de la Copa de SM la Reina. En la "llotja" destacar la presència de Maria Teresa Rivero, presidenta del Rayo Vallecano, Antonio Martín i Fina Torres entre altres
.


VALDO FITXAT PER QUATRE TEMPORADES




El primer fitxatge del RCD Espanyol 2007-08 és ja una realitat; Valmiro López Rocha més conegut com “Valdo”, nascut a Villablino (Lleó) el 23 d’abril de 1981 s’ha convertit en la primera incorporació del RCD Espanyol per la propera temporada. Vindrà a completar la banda dreta on Rufete i Coro han ocupat aquest lloc la temporada que tot just ha acabat.

Valdo amb el filial del R. Madrid a segona divisió b, la temporada 2001-02 va jugar 40 partits i va fer 7 gols. Aquell mateix any va debutar a primera divisió amb el primer equip madridista, el 6 d’octubre de 2001 davant el Athletic Club guanyant per dos a zero el conjunt de Vicente del Bosque al de Juup Heynckes.

En la següent temporada va continuar en el filial blanc i va disputar dinou partits marcant un gol. Al mercat d’hivern, va ser cedit a Osasuna disputant tretze partits i anotant un gol. Des de llavors ha militat en el conjunt navarrès, sent un titular indiscutible sempre que les lesions no s’ho han impedit. Els seus registres han estat molt bons: A la temporada 2003/04 va jugar 35 encontres i va marcar cinc gols. A la 2004-05 va jugar 27 encontres i va marcar 5 gols. La 2005/06 va marcar dos gols en dinou partits. I per últim la darrera temporada ha jugat 26 partits marcant 6 gols.

Tot i l’aparició ahir de remors que podien fer pensar en que el jugador marxaria a terres franceses, (O.Marselle), el Club anunciava ahir la confirmació del fitxatge per quatre temporades. Veurem com queda tot el tema del contracte del darrer any, màxim quan l’Espanyol manté amb el Depor el contenciós que tots sabem per el cas Lopo.

L’Espanyol 2007/08 comença a adquirir forma. El proper podria ser Clemente Rodríguez si acaben d’una vegada fructificant les llargues negociacions amb el club propietari, el Spartak de Moscú.
foto rcd espanyol.com



S E N T I M E N T P E R I C O . C O M