dilluns, 31 de desembre de 2012

2012: DEIXAN'S JA!. REPÀS A UN ANY FORÇA DOLENT.
L'ESPANYOL A NIVELL SOCIAL. PENYES, ESDEVENIMENTS I MITJANS

Socialment tampoc ha estat un any afortunat. A nivell d’abonaments s’ha patit una minva important no solament per la crisi econòmica, sinó en darrera instància pel desencís d’un equip que clarament va a menys en les perspectives esportives.  A nivell d’entrades, aquest tercer any a l’estadi (sobre tot aquesta quarta temporada) amb els seus denigrants horaris totalment indecents que agredeixen el seny de qualsevol mínimament ben centrat, han fet que l’assistència d’espectadors hagi sigut inclòs inferior a les que oferia l’Olímpic de Barcelona.  Horaris i derrotes han causat el desencís d’una afició, ja farta.


A nivell social dos fets han marcat 2012. El tercer aniversari de la mort d’en Dani Jarque i la inauguració del monument dedicat a l’afició del RCD Espanyol a l’exterior de l’estadi de Cornellà-El Prat. Un reconeixement als patidors socis, a totes les generacions, als que hi van ser, als que hi son i als que vindran. Als que veritablement s’estimen l’entitat i pateixen per la seva sort.




En altre ordre de coses, l’onze de setembre tingué lloc l’habitual ofrena floral al monument d’en Rafael de Casanovas. Aquest acte, el de l’ofrena amb motiu de la Diada Nacional es reprodueix cada any en molts indrets de la geografia catalana on les penyes periques participen mostrant sense complexes la seva clara sintonia amb el país, buscant l’espai que mereixen, a una societat no sempre prou generosa amb l’entitat espanyolista.


Per la Diada de Sant Jordi, al marge de les nombroses penyes que al llarg de la geografia catalana tingueren estands,  el RCD Espanyol n’establí també un a la Rambla de Catalunya on els escriptors pericos i el propi Ferran Corominas signaren els llibres. Signatures de llibres que darrerament també ha tingut lloc a la GPE Manigua. El club a l’igual  que les penyes han participat un any més, en un munt d’actes solidaris i benèfics.  






La FCPE tingué també el seu procés electoral, però res a veure amb el que succeí al RCDE. A la Federació de Penyes tan sols es presentà una candidatura, encapçalada per Alberto Ariza amb la majoria dels integrants de la seva darrera junta, i obtingué amb el nombre d’avals necessaris que marquen els estatuts, el recolzament penyístic suficient per sortit reelegit en el càrrec.



Intel·ligentment la Junta que presidia Ariza no va voler decantar-se per cap dels bàndols contendents en el procés electoral, fet que assegurà la pau interna a la FCPE, doncs com en tot l’espanyolisme cada perico és un món i a bon segur que no va haver-hi uniformitat en el vot a nivell de penyes, ni individual de cada penyista a cada penya.



Un any més va tenir lloc l’històric Periconcurs de la GPE Manigua  disputant-se la fase prèvia a la seu social i la fase final a l’auditori de l’estadi.  Aquesta entitat, la GPE Manigua un any més ha mantingut el seu futbol base federat competint a les lligues des de juvenils fins prebenjamins. Altres penyes com l’escola de Futbol Sala de la Penya Blanc i Blava de Sant Joan Despí, el futbol femení a la PBB La Roca o a la PBB de Viladecans en son un clar exemple de constància i sacrifici per seguir portant uns equips amb els colors blanc-i-blaus.




Diverses penyes han incorporat enguany la seva placa a l’estadi. No obstant el panorama a nivell penyístic no es aliè al que viu l’entitat espanyolista. Baixada important d’associats de les penyes, cada cop menys gent es present als pay per view als partits dels espanyolistes a domicili, els autocars cada cop van menys plens degut als infernals horaris que en aquest sector (el de les penyes llunyanes sobre tot) és el més afectat.      

En quant als mitjans de comunicació, la noticia més positiva d’aquest any que exhaureix les seves darreres hores, és la tornada d’un periòdic majoritàriament perico que omplís el lloc deixat per Blanc i Blau amb motiu de la seva desaparició. La Grada, amb dues aparicions setmanals ve a omplir aquest forat. A nivell de la xarxa d'internet, la notícia negativa ha estat la desaparició del portal “Crónica Perica”.

L’intent de competir a les ones radiofòniques en la franja vespertina amb el programa “Pericos On Line”, a la freqüència d’ABC Punto Radio ha finalitzat amb la venda dels postes de la cadena de Vocento a la COPE. Per contra, torna després d’un llarg parèntesi (des que finalitzà la passada temporada) Pericos On line TV, a Canal Català.  Destacar la tasca desinteressada i completament amateur de programes com “Llobregat en Bib” a Radio Despí o “Gelida en Blanc i Blau” o “Esparrenyol” a Radio Esparreguera.

I un any més, Sentiment Perico tanca el teló d’un any molt difícil, agraint a tots els lectors,  amics, col·laboradors i gent del futbol base que mostra interès en ajudar a un servidor. A tots vosaltres, Bon any 2013 a tothom!. Visca l’Espanyol !  
 



2012: DEIXAN'S JA!. REPÀS A UN ANY FORÇA DOLENT.
FUTBOL BASE I FUTBOL FEMENÍ


Terratrèmol al futbol base.

Al marge del transitar el primer equip per les profunditats de la classificació, el detonant principal de la crisi institucional que ha desembocat en la dimissió de l’anterior consell i el relleu presidencial, ha estat sens dubte tot el terratrèmol originat en el futbol base.

Després de la polèmica entrada d’Antonio Morales al futbol base i els desencadenats posteriors (marxa de Manel Casanova en la coordinació) amb una més que qüestionable gestió de Morales, en 2012 semblava que les aigües fluïen manses i apaivagades,  amb el nomenament del propi Morales” com a Conseller de l’entitat, com a “premi donada la bona sintonia amb el Vicepresident Germán de la Cruz, que fou qui el portà a l’entitat. Però la guerra entre ambdós personatges esclata al març. Fa fora al seu braç dret, Ferran Manresa,  per provocar la sortida immediata de l’ex de la Gramenet, la peça gran.

Però aquest no se n’anirà com altres han marxat de l’entitat, amb bones paraules i llagrimetes fàcils... No. Carrega durament contra tothom, i acusa als consellers (fa l’excepció de Sergio Oliveró, Newton i Ciprès) de cobrar plusvàlues, lucrant-se del club. A més denuncia interferències en el tema fitxatges del filial i es despatxa a gust contra Germán de la Cruz i el consell. Sánchez Llibre amenaça amb querellar-se contra Antonio Morales davant les greus acusacions vessades sobre l’honradesa del propi Dani, extrem aquest (la demanda), que passat el temps encara no hem pogut confirmar s’hagi produït.



Se li ofereix el càrrec de responsable del futbol base a Perarnau que no accepta. Posteriorment a Alex. Aquest serà coordinador per un espai ben breu. Se li retallen competències (Espanyol B i juvenils) per part de l’home fort del futbol base i braç dret de Germán de la Cruz, José Luis García. Al poc temps, Alex dimiteix per tornar a les seves activitats de l’Escola RCDE. Quan es donava per fet que Perarnau ara si acceptava, i tot estava pràcticament lligat, Germán tossut demana el recolzament del propietari Sánchez Llibre qui deixa en evidència a Condal i Collet desautoritzant-los. Una facció del consell liderada per Oliveró insta a una votació per desfer-se de Germán de la Cruz. El President, recolzat per Dani que el confirma en el càrrec a Germán, no deixarà ni tan sols que es voti dins del propi consell.  Es més, la rocambolesca marxa de Fernando Molinos a presidir el Real Zaragoza, deixa amb més poder encara a Germán i per extensió a José Luis García.   Llavors García designa com a coordinador a Cristóbal Casado qui arriba ja assenyalat com a home de palla de García.



Mentre el filial acaba segon a la classificació, no podent atrapar al Prat, brillant campió. Passa una eliminatòria davant Pontevedra a la fase d’ascens, però cau davant l’Extremadura. El Juvenil A guanya lliga, finalista a la Copa de Campions, i guanya brillantment la Copa del Rei a Burriana, davant el Málaga de l’antic coordinador Josep Manel Casanova, ara màxim responsable del futbol base del conjunt andalús.


L’Espanyol guanyarà el campionat de lliga de Preferent Cadet, l’Aleví “A” s’imposarà brillantment en el seu grup obtenint el títol, i el prebenjamí també es fa amb el títol, assolint l’ascens a 2a. Divisió benjamí. Als Campionats de Catalunya a Martorell, el Cadet A de García Escribano donarà la sorpresa derrotant al Barcelona, i l’Infantil A de David Fernández obtindrà el títol després de vèncer a Barcelona en semis i a Cornellà a la final. Juvenil B, Aleví A i Benjamí A, s’hauran de conformar amb el subcampionat de Catalunya.





Però altre cop coincidint amb la disputa de la final juvenil a Borriana, es destapa la caixa dels trons. Es intenció –posteriorment confirmada amb els fets- de fer una autèntica neteja al filial amb la sortida de jugadors fins llavors considerats vàlids de futur i així mateix pràcticament tancar-li les portes als juvenils que han completat la millor classificació de tots els temps. José Luis García i Germán de la Cruz en canvi, mantenen al tècnic que no ha assolit l’ascens tot i estar estipulat la renovació del seu contracte en cas satisfactori de pujar a Segona B. Però els rectors del futbol base tenen altres plans. Comprarà el club (pagant 190.000 euros), una de les places de Segona B que han quedat vacants pels descensos administratius. La RFEF confirma l’ascens i el senyor García comença a fitxar jugadors de tota Espanya pel nou filial, de tot arreu menys catalans.



Omple l’equip de jugadors rodamóns d’aquesta categoria i amb unes edats poc propicies i recomanables per formar jugadors de futur pel primer equip. L’afició queda esgarrifada en les seves sensacions quan observa només al porter,  o com a molt a dos jugadors de la casa en les alineacions del filial i no reconeix el soci assistent a la Dani Jarque a pràcticament ningú. L’equip comença bé, en posicions privilegiades, motiu pel qual treuen ràpidament pit tant Germán com García, assegurant que han fet un equip per estar entre els sis primers i lluitar per l’ascens a Segona A.



Un miratge. L’equip comença a davallar clarament i en l’actualitat porta 10 partits sense guanyar amb un pobre joc i una no menys pobre direcció tècnica des de la banqueta. En el juvenil A també esclata la tempesta i un 4-4 davant la Damm en la jornada inaugural es veu confirmat amb un vergonyós 5-1 davant el Badalona al Camp del Centenari, provocant la destitució de García Escribano i sent substituït pel madrileny Sergio Piña, altre “producte” dels dos representants que fan i desfan a la part semiprofessional  dins el futbol base espanyolista.

Les continues polèmiques als mitjans, decisions difícilment assumibles, la marxa de Genís Vera carregant fort contra Germán i els seus col·laborador, en suma, un autèntic desgavell tot,  acaba provocant la sortida de Germán de la Cruz quan el Consell es dissol, i sense ell, José Luis García i més tard Cristobal Casado aniran caient com fitxes de dòmino. Cap dels candidats confia ja en aquests senyors, i només paraules dolentes cap a la gestió del futbol base surten dels candidats i oradors en la JGA i inclòs del propi Collet que admet que potser no s’han fet del tot bé les coses, tot i que en darrer extrem defensarà a aquests senyors fins aquest mateix moment, víctimes segons ell de campanyes de linxament inclòs en el cas de Casado abans que prengués possessió del càrrec.

El futbol base finalitza l’any 2012 amb un Juvenil irregular, segon, però a molta distància del líder Barcelona. El juvenil B i el Cadet B lluiten colze a colze davant el tremend potencial pressupostari del Barcelona. El Cadet B i Infantil A també son segons, a dos i quatre punts respectivament dels primers classificats. Més complicat Infantil B, Benjamí B i prebenjamí per la diferència d’edat, mentre que Aleví A i Benjami A es troben empatats a punts, amb l’etern rival.        


Futbol femení.

El futbol femení serà un dels grans damnificats de la crisi econòmica que travessa l’entitat. Veurà altre cop retallat el pressupost tal com havia succeït la passada temporada. L’equip acabaria tercer a la lliga però molt lluny (15 i 18 punts) dels dos capdavanters.  A sobre, les dues jugadores foranies, segons contracte abonaran l’equip prematurament abans de finalitzar la lliga i es perden la Copa de la Reina. Tampoc en el capítol de lesions tindrà gaire sort l’equip (recaiguda de Mérida, lesions de Pereira i sobre tot de Willy, un puntal a l’atac espanyolista). Un resultat que millor no recordar, marcarà desagradablement el derbi de la màxima, no havent-hi  ni de bon lluny “Tamudazo” en la Gamper. 



La sorpresa agradable vindria donada a la Copa de la Reina. Contra pronòstic, l’equip de Luis Carrión acabarà fent-se amb el títol. En la “final four” disputada de nou a Las Rozas, primer bat en semifinals en una molt llarga tanda de penals al Rayo Vallecano i es classifica per la final, a la que hi accedeix l‘Athletic Club després de prendre’s revenja del FC Barcelona. En una emocionat final (1-1 als noranta de joc, avançant-se primer Brenda per l’Espanyol), i amb superioritat numèrica a la pròrroga, l’Espanyol aconseguirà el gol del triomf obra de Mary Paz. Era la sisena Copa de la Reina que s’adjudicava l’Espanyol femení al llarg de la seva història de la que tot just s’han complert quaranta anys.



La nova temporada amb un sol reforç i una plantilla bastant similar a la que va finalitzar l’anterior temporada, s’iniciava amb bones perspectives perdent la Copa Catalunya davant el Barcelona a la tanda de penals després de donar una bona imatge. Aquesta sensació quedava ratificada a la jornada inaugural del campionat en la que es derrotava per fi a l’etern rival, i amb dues victòries més, l’equip feia concebre esperances. Però aquestes es difuminaren ben ràpid en caure al Mpal. Les Planes a Sant Joan Despí, no guanyar al Collerense en Palma,  i en tres derrotes consecutives a la Ciutat Esportiva.  La primera derrota a la història davant el Sant Gabriel condemnà a l’equip gairebé a tenir que lluitar per assegurar-se una plaça entre les vuit primeres que doni dret a disputar la Copa de la Reina. Res mes. Finalitzà l’any amb una derrota en el derbi, fent un bon partit davant un Barcelona que destacà més la poca educació i nul respecte pel rival del seu entrenador que pel partit en si.




En el futbol base femení, el filial de “Titi” completà una segona volta per oblidar, a l’estil primer equip masculí, i de lluitar per un primer o segon lloc, finalitzà sisè. El femení C protagonitzà la sorpresa agradable proclamant-se campió de Preferent, el juvenil femení quart, el Cadet i l’Infantil A foren campions de lliga dels seus respectius grups, l’Infantil B assolí la seva millor classificació (tercer a un punt del subcampionat) i les més petites (Aleví-Benjamí) acabaren segones. Als Campionats de Catalunya a Martorell, títol de campiones pel Cadet (únic doblet a l’entitat), i subcampionats per l’Infantil A i Alevi-Benjamí.

En la present temporada, bona trajectòria del filial (4rt a quatre punts del primer), el Femení C líder, el Juvenil segon, el Cadet primer amb un encontre més,  l’Infantil A tercer, Infantil B tercer, i les més petites, líders empatades a punts amb el Sant Gabriel.


2012. DEIXAN'S JA!. REPÀS A UN ANY FORÇA DOLENT.
PART INSTITUCIONAL: COLLET AGAFA EL RELLEU DE CONDAL.

Part institucional. "L’error Condal".

Aplicant a l’Espanyol l’article d’Ortega i Gasset publicat al Sol en novembre de 1930  titulat “el error Berenguer”, podríem dir que Ramon Condal a bon segur no haurà marcat una època, en el seu efímer pas per l’Espanyol. L’error Condal:  Accedir a la Presidència més per complir Daniel Sánchez Llibre amb l’amic, amb qui havia prestat grans serveis a l’entitat (compra d’accions, avals, fidelitat al President i amor al club, etc.) i per una relació comercial i d’amistat amb el màxim accionista. Però no per la seva aptitud per dirigir els destins de l’entitat en un moment tant delicat com el que ha coincidit amb la seva etapa presidencial; no oblidem que eren ja anys de “vacas flacas” amb retallades de pressupost, sense inversionistes en fitxatges, més després de tot l’affaire de les plusvàlues. En definitiva, reduint el potencial de l’equip cada any, s’havia d’acabar arribant a aquest punt.

A més el senyor Ramon Condal – a diferència de Sánchez Llibre – mai ha connectat amb la massa social. Sense carisma i amb la falta de vitalitat pròpia de la seva edat, el club massa temps semblà orfe d’algú al comandament de la nau, d’algú que agafés amb força el timó, més enllà dels capricis de Pochettino...


Qüestionat amplament a la grada, i sobre tot amb les derrotes continues a l’estadi, després de perdre davant l’Atlético, esclata el consell. Llavors vam assistir al que un no desitjaria mai veure a l’entitat espanyolista. Una roda de premsa del portaveu dient que ningú marxa, ningú assumeix responsabilitats, quan era un secret a veus que el propi consell estava fracturat a nivell intern. Després, a l’endemà, dimiteix tot el consell i Condal anuncia que hi ha eleccions i que és presenta ell, naturalment i que tornarà a ser President doncs té el recolzament (o creu tenir) de Dani.

Resposta social contundent a les xarxes socials, i a l’endemà, varies persones entre elles el màxim accionista li convencen per que doni una altre roda de premsa (conjunta) en la que anuncia que definitivament no es presentarà com a candidat. Tota la posada en escena, les declaracions d’uns i altres, ratllaren clarament l’esperpent i sumiren de vergonya a una afició que no es mereixia aquest espectacle dels seus dirigents (com si no fos prou creu la situació esportiva de l’equip).




El vicepresident econòmic Sergio Oliveró junt a Oller i Newton decideixen plantar-se i presentar alternativa al desig del dit danista, el Conseller Delegat Joan Collet, comptant amb el recolzament de l’APMAE i de la Curva. El procés electoral (19 novembre), tot i que en les formes (debat televisiu inclòs) és mig elegant o al menys no vergonyós del tot. Però es només de portes a fora. Per dins, la fractura és forta i amenaça amb una ruptura total de la pau social a l’Espanyol. Els mitjans de comunicació espanyolistes prenen posicions (legítimament) però  amb una radicalitat extrema i amb una falta total de rigor. Sentiment Perico decideix mantenir-se  al marge doncs no es sent identificat amb cap de les dues candidatures ni en les circumstàncies i maneres de conduir-se les coses a Can Perico. Naturalment votant en el seu moment, doncs sempre en eleccions cal triar, encara que sigui a qui un pensi (encertada o equivocadament) que pugui ser menys dolent o com a vot de càstig.   L’advocat Arnau Baqué, primer en presentar candidatura vol trencar la divisió entre les dues faccions del Consell, adjudicant-se l’etiqueta del canvi, però serà quelcom anecdòtic i folklòric, sense cap tipus de força accionarial ni recolzament, i no arribant ni a superar l’1% dels vots.

La JGA es desenvolupa sota una tensió total, amb provocacions i interrupcions constants, arribant a ser un sabotatge continu (amb BB.BB inclosos) contra la candidatura Collet. Televisada en directe, acabarà cobrint de vergonya a tot l’espanyolisme i confirmarà que el doble dels accionistes que exerciren el vot, ho feren per Oliveró, mentre que el recolzament accionarial de Sánchez Llibre i Condal (amb altres accionistes de pes també però a un segon nivell) inclinaran la balança en favor d’un Joan Collet que seguirà cobrant el sou de Conseller Delegat, fet que provoca la indignació de molta gent, més si es te en compta el secretisme de les xifres, a les que es nega en la pròpia JGA a facilitar. També, el tema de les plusvàlues marcaria la polèmica obligant a intervenir al propi Sánchez Llibre visiblement molest.
 
 
 
 
 
Però aquella junta d’Accionistes, que ve després que uns dies abans el President de la Gestora, Ramon Condal, es posicionés en favor de les Seleccions Catalanes en un acte polític amb el President de la Generalitat (en acte preelectoral com a candidat a la reelecció en les eleccions al Parlament), tindrà un caire al marge del tema esportiu, institucional i econòmic, més fosc i lamentable. La fractura social dins l’afició entre les dues faccions en torn al tema polític queda ben palesa. Uns es diuen i presenten com “apolítics” però també fan política de la seva ideologia. Al final, el perdedor, el RCD Espanyol que en la greu situació que viu, només li falten lluites internes polítiques. A massa gent li costa entendre que a l’Estadi es va amb la bandera blanc-i-blava del nostre club, i com a règim democràtic tothom és lliure de votar, o pensar com vulgui sense barrejar-ne a l’entitat per ser plural i oberta.

 
 
Joan Collet com a president ha de fer front ràpidament a la destitució de Pochettino, a anomenar un director esportiu (Perarnau), i pel futbol base els escollits son els que avalaven la seva candidatura i ja estaven designats com son Jordi Lardín i Ángel Morales.

Però el capítol més greu, és el deute amb hisenda que amenaça a l’entitat inclòs amb la seva desaparició en cas d'impagament. Dos pagaments ( un d’ells pel 7 de desembre que s’aconsegueix ajornar degut al tema electoral) i altre pel propers mesos del 2013, deixa a l’entitat amb un embargament cautelar dels drets televisius. Sense recursos,  momentàniament deixa de pagar les nòmines a tothom. Negociacions àrdues que encara no han acabat, i l’esperança d’un crèdit pont (avalat per Sánchez Llibre i Condal), fent la bola cada cop més grossa i sense un futur realment viable. L’alternativa era el concurs de creditors, però lògicament afectaria als avaladors i el futur i interès de l’entitat queda en un segon pla.  Esperem que es pugui solucionar satisfactòriament per tothom, però primer per la pròpia entitat, sense que això comporti també que ningú perdi. Però davant una hipotètica única solució, l’entitat hauria de ser primer. Però per nosaltres es molt fàcil dir-ho...             
 


2012.. DEIXA' NS JA D'UNA VEGADA !
REPÀS A UN ANY FORÇA DOLENT.

Part Esportiva. Primer equip. El pitjor equip de l'any a 1a.  


Certament no serà recordat 2012 com un bon any, ja no sol pels espanyolistes, sinó per la majoria dels espanyols i dels catalans en particular que han patit la crisi econòmica més brutal del darrer mig segle a Espanya, crisi que la classe financera i política ha carregat sobre les espatlles del poble, de les classes baixes i mitges, autònoms, petit i mitjà empresariat, augmentant clarament les diferències entre l’elit privilegiada i les castes polítiques, envers la gran majoria dels patidors ciutadans.    Un any força cruel en tots els aspectes que estem a punt deixar enrera, sense que l’entrant 2013 a hores d’ara, ens pugui mostrar més esperances que les il·lusions pròpies d’aquests instants en la que la pau, l’harmonia, les bones intencions i els bons desitjos son fàcils i habituals tòpics per mirar el futur.

Al nostre RCD Espanyol, ha estat un dels seus pitjors de tota la història. Ens podrà salvar de l’abisme, el fet que els exercicis no son anyals sinó de setembre a juny i encara es pot arreglar el desgavell esportiu que ens hem vist obligats a viure amb una lamentable darrera etapa de l’era Pochettino.

L'inici de l’any a nivell esportiu ens permetia somniar en que no es repetís l’experiència de la temporada anterior (2010/11) i que l’equip, amb els reforços a finals del mercat d’hivern, del brasiler Felipe Coutinho, del nigerià Uche i de Víctor Sánchez, sabés fer una segona volta al menys acceptable per continuar lluitant per places europees. L’equip espanyolista havia finalitzat 2011 a un punt de les places d'Europa League,  i amb l’equip classificat per vuitens de la Copa, on esperava el Córdoba CF.

Un gol d’Àlvaro in extremis servia per empatar el derbi a l’estadi. Altre cop s’aturava al Barça amb final èpic fent trempar a una afició necessitada d’alegries. Mentre, Pochettino continuava la seva “neteja” a fons de la plantilla i li tocava el torn de sortir per la porta de darrera a Carlos Kameni després d’una llarga etapa com a blanc-i-blau. Però l’equip encara ofenia força credibilitat empatant al Sanchez Pizjuán, amb triomfs davant Mallorca i Granada (la jornada inaugural ajornada per la vaga) i l’equip aconseguia superar a la Copa amb molt de desgast al Córdoba (baixa pràcticament de tota la davantera en un parell de dies de diferència), i afrontar una eliminatòria a priori senzilla davant un Mirandés que anava líder del seu grup a la categoria de bronze i que havia deixat fora a un Villarreal que s’ensorrava amb el pas del temps.



El primer gran desastre de 2012, arribà precisament a la Copa del Rei. Després que l’equip remunti a l’estadi un advers 0-2, viatja amb aquesta exigua diferència a Miranda d’Ebre on en un ambient totalment desfavorable amb tot el món futbolístic a favor del feble, l’equip perd a l’afegit 2-1 després d’avançar-se en el primer minut del segon temps. L’equip cau eliminat i a l’afició espanyolista se li priva de viure altre històrica semifinal (davant Athletic Club) sis anys després de la “Quarta” al Bernabeu i dotze de la tercera Copa aconseguida a Mestalla a l’any 2000. 

Un meritori empat èpic (3-3) amb gol d’Albín en les acaballes a Bilbao, feia pujar les bones sensacions a tota l’afició, i oblidar en part la desfeta copera. Ja estaven a punt els nous fitxatges i amb la progressiva recuperació dels lesionats, el futur pintava de rosa... 

Però les coses comencen a torçar-se quan millor apuntaven les circumstàncies. Després de l’empat a la Catedral, l’Espanyol es ficava en posició de Champions si derrotava al cuer Zaragoza que feia una eternitat que no guanyava.... Derrota 0-2, i comença la davallada clara de l’equip, confirmant que lo succeït davant el Mirandés no era una anècdota després d’una copa que va deixar un sabor ben agre.  Era la repetició del succeït la temporada anterior, i també amb Ernesto Valverde després d’aquell històric 3-0 al Villarreal la nit de Reis que situava a l’equip tercer a la lliga.



Les golejades davant el Rayo (5-1) , Racing (3-1),  Valencia (4-0 amb gran part del públic fent unes indecents onades, cal dir-ho tot) foren els únics triomfs de l’equip a la resta del campionat. Catorzens a cinc punts del descens a segona, la negra realitat. En les quatre darreres jornades, tan sols un punt miserable davant el Sevilla a l’Estadi en un intranscendent partit, altre cop com a encontre de la vergonya (dia de la “marmota” es va batejar per la Curva). En mig, un oprobiós 0-3 davant Sporting de Gijón que ocasionà no poca polèmica, així com una demanda judicial de l’entitat contra COPE per l’acusació d’una venda del partit.

La resposta de bona part de la grada es va fer sentir en aquest darrer encontre. Els crits exigint responsabilitats i dimissions del Consell, seria quelcom més habitual en el futur, del que històricament havia sigut la darrera dècada, a Can Perico...  

Pochettino ha de sortir al pas de remors i d’una hipotètica marxa,  fent una esperpèntica roda de premsa en la que la noticia principal és que no hi ha cap notícia. Continua, i erigint-se en cap visible de la institució (el president no es veu per enlloc), decideix que seguirà passi el que passi, al front del primer equip i posa fi a l’especulació als mitjans.  Amb pocs recursos econòmics, però amb la seva tossuderia d’anar eliminant a tots aquells que per uns motius o altres li haguessin caigut en desgràcia, Pochettino junt a Planes configuren una plantilla que arribarà a fer el pitjor principi en lliga de tota la història del club.



Marxen Dídac, Romaric, Weiss i Coutinho  (gairebé rés, ufff!!!) que no continuen després d’arribar cedits. Amat és cedit al Rayo,  Javi Márquez (que no vol renovar),  és permutat per un desaprofitat Tejera que pràcticament ni va convocat.  Álvaro Vázquez, que havia denunciat a l’Espanyol a l’estiu,  retira la demanda i comença el campionat marcant en la segona jornada, però  fa les maletes cap a Getafe a canvi de saldar les deutes del fitxatge d’Albín (!).



Les baixes de la davantera (Uche es mig regalat tal com s’havia pactat en el contracte quan va ser fitxat, Thievy és cedit a Las Palmas i Pandiani causa baixa al no renovar-se-li el seu contracte), son cobertes per un Longo, cedit per l’Inter, que donà una bona imatge els primers partits, però que li va força gran la categoria i ha acabat  no sent ni convocat. Stuani (signat per 4 anys!!!) és l’altre peça a la davantera. L’Espanyol fitxa a Wakaso (jugador que es guanya al públic per la seva lluita i coratge, però que destaca més com a col·leccionista de cartolines que pel propi rendiment) i dos “joves” valors com Capdevila i Simao... Sense comentaris. Només Colotto, ex central del Depor, sembla ser l’única de les incorporacions que no serà qüestionat... Es clar, menys per Pochettino,  que també li farà la creu després de la desfeta davant Osasuna.

Després d’una pretemporada sense cap al·licient ni pràcticament emoció (en el Ciutat de Barcelona davant el Montpellier, el campió francès es queda amb deu homes gairebé tot el partit), l’equip afronta una temporada que marcava ja una tendència clarament desastrosa i en la que els fets no van fer que confirmar el que ja ens temíem. L’equip ràpidament es fa per demèrits propis i en alguna que altre ocasió als àrbitres gràcies, amb un plaça de descens agafant-la tant fermament, fins el punt que ni encara avui després de quatre partits sense perdre ha pogut lliurar-se d’ella.



Tres derrotes inicials – altre cop l’equip perd davant el Zaragoza a l’estadi - , i un punt davant l’Athletic Club 3-3 a Cornellà com a únic punt en sis partits, situen al club en una situació límit. L’equip ja ha batut els pitjors registres de tota la història de l’entitat i ràpidament serà el pitjor equip de totes lligues europees. La darrera derrota a l’estadi davant l’Atlético acaba tenint conseqüències.   La situació institucional acaba esclatant; el President Ramon Condal que acaba dimitint després de tres vergonyoses rodes de premsa, i s’obre un procés electoral pel 19/12/2012,  quedant dirigint el club una gestora presidida pel propi Ramon Condal, i en una situació institucional d’interinitat total en la que no es prenen decisions.



Respira l’equip de Pochettino quan puntua al Nuevo Zorrilla amb robatori arbitral en l’afegit amb gol legal anul·lat a Verdú, i amb gol de Stuani al límit guanya el seu primer partit a la vuitena jornada davant el Rayo.  L’empat davant el Málaga, i el triomf a Anoeta, semblen mostrar que l’equip està en plena fase de recuperació.



Però davant Osasuna, s’obre la caixa dels trons. L’equip perd 0-3 amb un resultat escandalós i una nefasta imatge, sensacions tant pèssimes que una part de l’afició carrega durament contra el President i el seu Consell. Pochettino continua malgrat que els seus números son totalment indignes d’un club com l’Espanyol, i que mai cap altre entrenador ha resistit una situació tant desastrosa com la present.

El robatori a Valencia (2-1) deixa tot pendent pel partit davant el Getafe. Allà es jugaran quelcom més que tres punts. El pèssim joc, la deserció de part important de la grada a l’hora d’animar a l’equip degut en part a la rancúnia dels que no accepten el resultat electoral en el que la força de les accions de dos persones s’imposa finalment elevant a la Presidència a Joan Collet, les esbroncades i crits contra pràcticament tothom exigint responsabilitats,  finalment s’estenen envers el propi Pochettino.



El resultat final de 0-2 i la més que dolenta imatge amb una fractura social evident després de la JGA, amb l’equip veritablement mort, acaben fent que el propietari i màxim accionista premi el botó de la “guillotina danista” i caigui rodant el cap de Mauricio Pochettino, i amb ell, el del seu director esportiu Ramon Planes. Per què Planes ha sigut més el seu company a la direcció esportiva que un veritable home de club que continuï la tasca i anomenés  un nou tècnic. Amb la destitució de Pochettino, marxa també bona part del cos tècnic. En una emotiva roda de premsa, s’acomiada deixant la porta oberta en el futur a una hipotètica tornada. Diu cobrar la temporada actual i “perdonar” la següent. El club decideix en un “mà a mà” amb Marcelino, fitxar finalment a Javier Aguirre.



El tècnic mexicà debuta amb empat a zero a Granada. Poques coses canvien però al mateix temps, l’equip comença a mostrar altres virtuts fins llavors gairebé amagades. Al menys, més lluita, convicció i concentració. Miracles no en poden haver-hi. Davant Sevilla, el triomf s’escapa a l‘afegit (2-2) i l’equip dona la campanada davant el Real Madrid amb un gran Kiko Casilla i amb un Sergio García que és mig equip, traient un punt de la seva visita al Bernabeu amb un empat a dos gols, en un escenari on Pochettino no havia pogut ni tan sols marcar un trist gol.



Finalment, l’equip guanya  2-0 a un Deportivo que s’ensorra i tanca l’any amb esperances que l’equip surti del pou en que ha caigut. De moment segueix en descens, però amb iguals punts que el quart classificat per la cua.   Mentre, s’espera quins moviments hi haurà en el futur més proper a nivell de sortides i de fitxatges. Ara per ara, sense diners, qualsevol gran fitxatge és una quimera. S’haurà altre cop esperar en algun cedit que surti bo, o algun jugador que marxi d’algun equip i vingui a cost zero. Poca cosa doncs, per somniar amb noms il·lusionats...         





S E N T I M E N T P E R I C O . C O M